El passat 3 de març, vam poder visitar l’Ajuntament de L’Hospitalet i conèixer l’Alcalde, David Quirós, i el regidor d’educació, David Torres. Ens van rebre en una sala amb aigua mineral i caramels. Ens vam sentir com periodistes professionals.
Quan vam veure a l’Alcalde per primer cop, ens va cridar l’atenció que portava uns mitjons moníssims, eren taronges i amb aneguets. Durant l’entrevista, ens va parlar amb molta fluïdesa i ens va transmetre confiança per a fer-li preguntes. Ens va explicar que els seus pares són de fora de Catalunya, que té dos fills i que es va criar en Pubilla Cases. Ha estat una experiència molt interessant i enriquidora per nosaltres!
Abde: Quins considera els punts forts i els punts dèbils de L’Hospitalet com a municipi?
Alcalde: Jo crec que tot són oportunitats si sabem veure la part positiva del que passa. L’Hospitalet és petita, només 12 km², però amb gairebé 300.000 habitants. La densitat pot semblar un problema, però també ens permet gestionar millor els recursos i ser més eficients. Un dels nostres punts forts és la ubicació.
Som a prop de Barcelona, de l’aeroport, del port i de la Zona Franca, cosa que genera feina i oportunitats. També desenvolupem l’àmbit de la salut. L’Hospital de Bellvitge, la universitat i els centres d’investigació creen oportunitats per aprendre, investigar i treballar aquí. La futura arribada de l’Hospital Clínic serà molt positiva per la ciutat, la salut i l’ocupació.
El que m’importa és que L’Hospitalet generi oportunitats. Que els joves puguin estudiar, treballar i decidir quedar-se a viure aquí.
Folarin: Quins projectes té en ment pel que queda de legislatura?
Alcalde: Tenim molts. Ara mateix ens queda pràcticament un any i un parell de mesos. El maig del 2027 seran les eleccions municipals. Per tant, i jo vaig entrar fa un any i mig com a alcalde, al final, aquests gairebé no arriba a tres anys hem de fer moltes coses. Sobretot perquè la gent, perquè vosaltres també veieu els canvis i els veieu com una cosa positiva per la ciutat.
Podríem dir que hi ha dos nivells, un que és el dia a dia, què fem en el dia a dia. I aquí la prioritat és sobretot el manteniment de la ciutat, vull dir la mateixa il·luminació, tot el que a casa ens plantejaríem, per exemple, tenir-ho més o menys endreçat dintre de com som cadascú. Però això és importantíssim perquè al final la ciutat també és casa nostra. Quan sortim del nostre pis volem estar en un espai que estigui bé, net i endreçat. Això seria per un costat, la part més del dia a dia i evidentment la seguretat, que és un tema que em preocupa molt i en el què hem de continuar posant recursos.
I després hi hauria projectes que poden durar sis, vuit, deu anys, però que són molt importants per generar aquest espai amable i aquest espai d’oportunitats. I el Samontà, per mi, és el projecte més important perquè el que volem és incidir en aquells dos quilòmetres quadrats que veieu de color rosa, que són els barris d’on veniu, de la zona que comentàvem abans. Allà penseu que són dos quilòmetres quadrats d’àrea i allà viuen unes 140-150.000 persones. Això és el territori més dens de tot Europa.
Això que pot ser un problema, nosaltres ho hem de convertir en oportunitat. Què vol dir? Que hem de ser capaços d’incidir en el món de l’habitatge. perquè allà hi ha molt habitatge precari, amb condicions que no poden continuar. Hem de generar més espais verds, més espai públic perquè vosaltres especialment i la gent gran pugui gaudir de l’espai públic.
L’Hospitalet és una ciutat, com parlàvem abans, molt densa. Per tant, hem de parlar de l’àmbit educatiu, com millorem les condicions dels profes, importantíssim, com millorem les condicions dels vostres centres educatius, perquè al final el continent també és important. Heu de tenir uns espais dignes, uns espais preparats, uns espais amb condicions per poder desenvolupar la vostra tasca més important, (ara faig de pare) que és estudiar. Però després vosaltres heu de tenir també unes condicions en què el professorat pugui treballar més bé del que ho fa ara, però no per ells sinó pel condicionant, les ràtios famoses que moltes vegades en parlem, i és que sigueu menys alumnes per classe. Si sou menys alumnes per classe, ells podran fer encara molt millor la seva feina. Per tant, al projecte Samontà també hi ha una estratègia per desenvolupar tot això.
Què passa? Que són projectes molt lents, perquè són projectes que requereixen molts recursos, molta planificació, molt de temps per canviar dinàmiques que porten molts anys. però ja estem treballant i jo crec que el Pla del Samontà és el pla de la ciutat i crec que és el que hem de fer, evidentment treballant i millorant la resta de la ciutat sense oblidar que també hi ha necessitats. Però crec que el Pla del Samontà és el lloc on hem de posar tot l’esforç.
Jannat: Què s’està fent des de l’Ajuntament per que el seus habitants puguin caminar amb seguretat dins dels barris sense tenir por?
Alcalde: Aquest és un tema que em preocupa moltíssim perquè el tema de la seguretat… Podem parlar que hi ha dos nivells- i jo no ho negaré mai, a més, ho reconec- és un problema i si el reconeixem, podrem treballar.
Un tema és la percepció d’inseguretat que condiciona moltes vegades, és a dir, si jo et pregunto: “A tu t’ha passat alguna vegada alguna cosa?” Tu em pots dir: “No ho sé”; però em pots dir: “Doncs mira, no m’ha passat mai res, però resulta que a elles tres sí”. Per tant, aquesta percepció… O tu vas per un carrer que no està ben il·luminat o vas per un carrer que no està net, que no està endreçat, o que hi ha cotxes abandonats, doncs la teva percepció d’inseguretat es dispara. I això és una realitat.
I l’altra és, les dades de delinqüència que tenim, no? I aquesta també és una realitat. Per tant, nosaltres, com us deia abans, hem d’abordar aquest problema des de totes les vessants.
La primera, l’espai públic. L’espai públic ben endreçat, ben net, ben cuidat, ben il·luminat, doncs genera una percepció que no té res a veure si anem per un carrer que està abandonat, que està tot fet malbé. I, després, hem d’intervenir contra els que no compleixen la llei. I això vol dir més policia al carrer, més mà dura. És a dir, que la gent no tingui la sensació d’impunitat.
Si aquest senyor comet un delicte i la policia el deté, aquest senyor ha d’ingressar a la presó, ha d’anar a un judici- vull dir, amb totes les garanties- perquè som un país que és molt garantista i jo crec que ha de continuar sent així, però és important que si un no compleix amb la llei, doncs que també tingui conseqüències.
Per tant, és més presència policial, més recursos, igual que amb el professorat, perquè la policia pugui fer també amb millors condicions la seva feina. Vull dir, i si fem l’equilibri de tenir recursos, que la gent que incompleix la llei no tingui sensació d’impunitat, de que no li passa res, i tenim un espai públic que està mantingut, que està en ordre, que està en condicions…
Doncs mira, no sé si algú de vosaltres sou de Pubilla Cases, si heu anat a la plaça de la Bòbila últimament. L’han reformat. I heu vist la diferència? De fa un any, any i mig, dos anys, es nota. I molta gent ens deia: “Bueno, ara reformareu la plaça i és igual, ningú la mantindrà”. Al contrari. O sigui, quan nosaltres intervenim i cuidem les coses, vosaltres també us feu responsables i les cuideu. Si jo vaig pel carrer i està tot ple de papers, segurament se’m caurà el paper i diré: “Bueno, un més”. Si allò està net, si tenim les papereres doncs, segurament, a tu ja et sabrà greu que caigui el paper a terra. I la plaça de la Bòbila és un l’exemple.
Vull dir, jo soc d’allà, jo he viscut de petit en aquella plaça quan era una bòbila, o sigui, quan era tot terra, quan no hi havia res. I ha anat millorant. I és veritat que l’última etapa estava molt feta malbé, estava molt descuidada. I la diferència, si l’heu vist, ara donen ganes d’anar allà, de seure una estona, de passejar…
I el que estem fent en paral·lel és incorporar activitat a la mateixa plaça, que passin coses, perquè si passen unes, no passen altres. Si estem nosaltres, si l’ocupem, si fem activitat cultural, si fem qualsevol tipus de… Bé, si gaudim de l’espai amb respecte, doncs segurament no vindran els que no volem que vinguin. O sigui, això sempre ho heu de, ho hem de tenir clar.
Jo crec que la, la plaça de la Bòbila és el, el clar exemple del que volem per la ciutat. Jo avui volia dir una cosa, o sigui, com a equip de govern sabem molt bé on estan els problemes de l’aspecte de la seguretat i el que s’està fent són operatius que esteu veient, segur que al carrer, al metro… He comentat abans que jo agafo molt el metro. Bé, s’estan fent molts operatius.
Sabem on estan els problemes i sabem on hem d’actuar. Llavors, continuar amb presència policial i, dia a dia o setmana a setmana, continuar fent actuacions. El més important és que vosaltres us sentiu segurs i pugueu sortir per anar a l’institut o per anar al futbol, al bàsquet o a l’activitat que feu, o per anar una tarda amb els amics a passejar o a prendre alguna cosa. Vull dir que no tingueu la sensació: “És que em poden robar, em poden…’’ Aquest és el punt més important.
Igual que vosaltres, la gent gran, que és un altre sector, és un altre col·lectiu molt vulnerable. A mi hi ha molta gent gran que quan vaig pel carrer m’ho diuen: “És que a determinades hores no vull sortir de casa perquè tinc por”.
I aquí no tenim una delinqüència molt perillosa, ho sabeu, tenim uns elements que van amb patinet, i jo no qüestiono la gent que va amb patinet. El que ens preocupa és la gent que utilitza el patinet per infringir la llei i, sobretot, per robar mòbils o per robar la cadeneta que potser porta una àvia, que no té un valor… O sigui, amb això no et faràs ric. Però té un valor sentimental. I, a més, genera aquesta inseguretat.
Amb la gent gran, sobretot, depenent com li facin l’estrebada, li poden generar un… Doncs bé, que es trenqui un maluc, que es trenqui un braç. Per tant, no podem permetre’ns que la gent gran tingui por a sortir de casa. I vosaltres tampoc.
Però, és un tema de coherència absoluta. Si tenim por a sortir de casa, la ciutat no, no avançarà. Però també us dic, és importantíssim. L’Hospitalet té les seves complexitats. I jo us dic, som de L’Hospitalet des de tota la vida. Abans estava molt pitjor i hem anat millorant. Tot és millorable, evidentment, però que ningú ens digui que viure a L’Hospitalet és dolent, que L’Hospitalet no té oportunitats, que L’Hospitalet és una ciutat sense llei… “Para nada’’.
O sigui, a L’Hospitalet es poden fer i es fan moltíssimes coses. I les fem perquè tots nosaltres volem que el nostre entorn millori. Hem de ser capaços de dir, si veieu a l’Alcalde: “Escolta’m Alcalde, això no funciona, o volem o necessitem més policia, o que ens il·lumineu bé el carrer…” I això ho heu de fer sempre. Però això no és compatible amb aquesta gent, i sabeu que existeix, que ens intenta vendre que la nostra ciutat és el pitjor lloc del món per viure. “Esto defendedlo siempre. Somos de Hospi y… O sea, Hospi forever.’’
Luna: Quins plans té per evitar que els adolescents es fiquin en bandes o coses que fan mal a la seva salut?
Alcalde: Això és un repte, perquè un dels elements que parlàvem abans és tot el tema de les fake news i, sobretot, moltes estan pensades per vosaltres, o sigui, per fer-les arribar a vosaltres a través de les xarxes socials; a través de determinades eines.
O sigui, tots hem sigut adolescents, eh? O sigui, que tampoc us neguin la major. Vull dir, tots hem estat despistats, a tothom ens han caigut malament els adults. Forma part del moment.
Ara que no em sent la profe, a mi també em queien malament els profes i, amb el temps, t’adones que són el millor que ha pogut passar. Perquè ells ho donen tot sense tenir cap vincle personal ni… No? I ho donen tot per nosaltres. El que passa que ho descobrim quan potser ja no els hi pots donar les gràcies, no? O no els hi pots dir: “Escolta, l’esforç que fèieu a l’aula per aguantar-nos a tots, doncs és important”.
Per tant, jo crec que hem de ser capaços d’entendre el moment que esteu vivint com a persones que esteu creixent, no? I que esteu canviant. Això és importantíssim, però també hem de mirar de protegir, de protegir-vos d’alguna manera. No prohibint les coses, perquè al final la prohibició el que fa, sobretot quan ets adolescent, és voler anar més enllà. Sinó donar-vos eines perquè sigueu capaços de tenir el vostre criteri, que amb el temps l’anireu tenint. Més enllà que ara, doncs esteu en aquesta fase de canvi. Esteu en un moment en el que us farem decidir, i dic us farem perquè som els grans els que… “Què vols fer l’any vinent? Ciències, una formació tècnica, una formació…?” Us estem fent escollir, en teoria, el vostre futur quan teniu 13, 14, 15 anys, no? Això no és fàcil per vosaltres, perquè de cop i volta és com: “Jo no sé si ara vull ser metge, esportista, fuster o enginyer”.
Tot aquest compendi, si li posem tot el tema de les xarxes i les fake news, doncs és una època que no és fàcil per vosaltres. Però, sobretot, jo crec que us hem d’enviar un missatge de confiança i d’esperança. O sigui, tot el dia us estem dient que el vostre futur, no? Com penseu, com us sentiu vosaltres quan tot el dia us estem dient això: “Buah, tenéis un futuro… No tendréis un piso, no vais a estudiar lo que queréis porque…”. Doncs, al final, si arriba algú que et posa en el mòbil un missatge que trenca amb tot el que us estem dient, doncs tu al final diràs: “Ah, pues yo prefiero lo que me dice este señor”. I ni tan sols et pararàs a pensar si és cert o si no és cert.
Jo crec que nosaltres el que us hem d’enviar és un missatge d’optimisme. O sigui, perquè sortireu, perquè tindreu el vostre projecte de futur, perquè podreu fer el que vosaltres vulgueu. Sempre que us esforceu, evidentment. Jo això ho dic, el meu fill té la vostra edat: “Si t’esforces i si confies, podràs ser el que tu vulguis”. Sí, però evidentment hi ha una part d’esforç que heu de fer vosaltres, no us ho donaran tot. O sigui, és la part més complicada ara, no? Que també us heu d’esforçar, però estic segur que ho fareu. Per tant, nosaltres hem d’intentar que tingueu les eines.
Com? El professorat és importantíssim perquè passeu més temps amb els profes que amb la resta de gent. Per tant, ells han de tenir eines per ajudar-vos a construir el vostre criteri. Les famílies, els entorns, si esteu en entitats esportives o en entitats de qualsevol tipus… Que hi hagi uns valors i que vosaltres a poc a poc aneu d’alguna manera al final decidint perquè teniu un criteri i perquè teniu capacitats i habilitats per fer-ho.
Si només us diem “Esto sí o esto no” o no us expliquem o no intentem reflexionar… perquè per molt que sembli que vosaltres ara mateix no presteu atenció, us esteu quedant amb tot. Vull dir, ho esteu posant allà en el disc dur. Per tant, nosaltres el que hem de fer és generar aquest entorn o aquest espai on vosaltres aneu creixent.
Richelle: L’1 d’Octubre del 2025 va haver un desplegament per part dels Mossos en el barri de la Torrassa per tal de millorar la seguretat a la zona. Pensa que han hagut millores des d’aquella actuació?
Alcalde: Bueno, estan fent molts dispositius dels que us parlava abans. Estem fent molts dispositius molts grans i d’altres que no es veuen que potser no veieu. Es fan conjuntament amb mossos d’esquadra, guàrdia urbana amb policia nacional… Aquests dispositius el que pretenen és lluitar contra el, que no sé si heu sentit a parlar, que es diu la multireincidència. Que és gent que comet molts delictes, però que no li passa res.
Com parlàvem abans de la impunitat. Aleshores, aquests dispositius se centren en aquells espais, com tu deies a la Torrassa, a Pubilla Cases, a Bellvitge… Bueno qualsevol racó de la ciutat, i el que són dispositius molt visuals on s’identifica molta gent i es detenen moltes persones que cometen delictes. A més també hi ha una percepció de que la policia està i per tant jo crec que si que va millorant.
El que passa és que és veritat que és un tema molt lent i no canvia d’un moment per l’altre, no canvia de cop, o sigui no acabarem amb els dolents. Tant de bo féssim “així” i desapareixessin tots els dolents, però bé, el que hem d’anar és fent molts dispositius d’aquest tipus perquè la gent també ho vegi i perquè també amb aquests dispositius us sentiu més segurs quan veieu la policia.
Regidor: El que no ha de passar és tenir por de quan veieu… No heu de tenir por quan escolteu a l’helicòpter, no és que estan fent alguna cosa en concret sinó que estan mirant per intentar controlar aquests propis residents però no heu de tenir por. Al contrari, seguretat per tots nosaltres.
Nosaltres tenim tres col·lectius importantíssims a les societats modernes, als països demòcrates que són: el col·lectiu de mestres, el col·lectiu de sanitaris, metges, infermeres… I, evidentment, el col·lectiu de policia, de seguretat ciutadana. Són tres elements bàsics que garanteixen els nostres drets i la nostre igualtat d’oportunitats.
O sigui igual que anem al metge i ens sentim segurs, quan veiem la policia també. Ens hem de sentir segurs, perquè són gent que estan treballant per garantir la nostra seguretat. Això és importantíssim… I els profes més, eh!- Rialles-. Aquestes garanties que, en un futur, puguem ser persones amb la nostra feina, o sigui ens van ajudar a aconseguir els nostres objectius.
Folarin: El nostre centre (l’INS Rubió i Ors) es va construir sota el Pla d’Emergència als anys 70 i sembla que encara queden actuacions de millora pels centres que es van construir sota aquest Pla. Quines actuacions estan previstes en aquest sentit?
Alcalde: De centres que es van construir, mira, a la ciutat hi ha cinc centres, quatre de primària i un de secundària, el Rubió i Ors és el de secundària. A la ciutat es van construir moltíssims centres d’aquest tipus, però per les condicions i la realitat d’aquells centres, en un moment donat es va decidir que era millor enderrocar-los i fer-los de nou.
Quan algú va decidir que allò era un problema… Per enderrocar l’institut, per fer-lo de nou, es va acordar que es reformarien aquells centres. Es reformarien de forma integral tots. Es mantindria l’edifici. però es reformarien. Malauradament, i aquí també els polítics tenim responsabilitat, també hem de ser autocrítics i quan no fem les coses també les hem de reconèixer.
Va haver-hi un compromís de fer-ho i us parlo de, crec recordar que estem parlant del 2008-2010, és a dir, estem parlant de pràcticament setze o divuit anys. Sí. Va haver-hi un compromís de fer-los, només es va fer un institut, a l’Institut d’Europa, que està a Bellvitge. Aquell sí que es va reformar íntegrament i després la resta no s’ha fet.
Aleshores, és una reivindicació que li estem fent al Departament de la Generalitat, perquè… I això ja segurament ho heu treballat i si no ho treballareu en un futur. Cada administració, l’Ajuntament, la Generalitat, el Govern de Madrid, cadascú té unes competències, cadascú té unes coses a fer, que ha de fer i que li corresponen. En aquest cas, la reforma integral d’aquests centres educatius com el vostre no ens hi correspon a l’Ajuntament. Però nosaltres el que hem de fer és reivindicar a la Generalitat que ho faci. I, de moment, estem en aquest punt.
S’han posat alguns recursos per a algun dels centres educatius, com el Milagros Consarnau. S’estan fent algunes coses, però nosaltres necessitem que hi hagi pressupost, que hi hagi diners i partida pressupostària per tal de poder abordar aquestes reformes tan importants.
Nosaltres en paral·lel què estem fent? Doncs el petit manteniment, el que parlàvem abans dels carrers, igual als centres educatius. Això sí que ens toca a nosaltres, a l’Ajuntament. Hem de millorar aquells col·legis amb petit manteniment que almenys fins que arribi la reforma integral, que almenys millori d’alguna manera i sigui una mica més amable el Centre. Però és veritat que els centres de secundària no són com els de primària, per tant, és una mica més lliure de relació i nosaltres als centres de secundària no podem actuar com a Ajuntament perquè corresponen al Departament de la Generalitat.
Tota una lluita que… que vosaltres i els ciutadans moltes vegades us queda molt lluny i nosaltres explicar tot això. Tu em diràs “Ja…”, però és complicat i per a vosaltres que la vostra realitat és l’insti. I teniu raó. Tot això ho hem de gestionar nosaltres sense que la conseqüència sigui que ho patiu vosaltres. Per tant, perquè si jo ara us començo a explicar de qui és la responsabilitat, a qui li toca, em mirareu amb cara de “Aquest senyor no ha anat al nostre Institut, no sap com estem”. Per tant, aquesta part l’hem de fer nosaltres i el que vosaltres heu de veure és que aquell centre educatiu millora, que es fa la reforma, que es fa l’obra i que es prenen millors condicions. Per això, us deia abans que nosaltres també hem de ser autocrítics, els polítics a vegades, diem algunes coses i no les fem. Per tant, hem de dir el que farem segur i el que no es pot fer, ho hem d’explicar també.
Douae: A L’Hospitalet de Llobregat hi ha molts joves que necessiten espais tranquils per estudiar. Té previst l’Ajuntament ampliar els horaris de les sales d’estudi o obrir-ne alguna que funcioni tot l’any?
Alcalde: Aquest és un tema recurrent des de fa molt de temps. I hem de poder tenir una xarxa de sales d’estudi que us permetin, d’alguna manera, estudiar fora de casa. Perquè moltes vegades les cases són més petites o tenim la família per allà al mig i no ens podem concentrar; o perquè volem quedar amb algun company o companya per anar a estudiar i preparar els exàmens.
Quin és un dels nostres problemes? Que abans ho comentàvem, no? El que pot ser un punt positiu, aquí seria un punt negatiu, no? O un punt feble. Doncs que nosaltres no tenim espai per fer equipaments nous o per construir sales d’estudi noves i dir: “Mira, fem una sala d’estudi a cada barri i, a partir d’aquí, doncs tothom té un lloc de proximitat”. Això és un punt feble.
Què hem de fer, què és una oportunitat? Doncs que nosaltres tenim una xarxa d’equipaments, de casals de gent gran, de biblioteques, de centres culturals… Que d’alguna manera els hem de començar a compartir i que no siguin espais únicament per a un col·lectiu o per a uns veïns, sinó que siguin espais compartits. O sigui, i és en el que estem treballant; però, quan dic “estem treballant” és valorar com es pot fer, quines necessitats tindrien, quins horaris es poden adequar.
Per què? Perquè, al final, els espais no són ni d’una persona ni d’un col·lectiu; són espais de la ciutat. I com nosaltres no podem créixer amb noves sales d’estudi, doncs hem de pensar si tu tens una xarxa per tota la ciutat, com incorporem 20, 30, 40 places a determinats espais. I amb això estem, perquè és important que tingueu espais de referència on poder anar a estudiar o durant tot l’any o en les èpoques d’examen.
També és veritat que quan no hi ha època d’examen, normalment no s’utilitzen aquests espais. O sigui, i a vegades, clar, si jo et dic: “Tu vols més biblioteques i més camps de futbol a la ciutat?” Tu em diràs: “Pues sí”. Perquè és com una millora. Però hem de ser conscients també que això té un cost i necessita uns recursos, gent… i necessita diners. Per tant, si és un espai que s’ha d’utilitzar les 24 hores… A mi moltes vegades ens demanen, no? “I 24 hores obert”. Qui hi va a les tres de la matinada?
Vull dir, algú segur que n’hi ha. Perquè a més les biblioteques de les facultats també estan obertes 24 hores i algú segur que n’hi ha, perquè hi ha gent que treballa o que… però majoritàriament imagineu-vos tenir un espai a cada barri obert 24 hores tot l’any per a 5 o 10 persones… és ineficient. Hem de ser capaços també d’utilitzar bé els recursos.
Per tant, a vegades demanar-ho tot està molt bé, però hem de tenir una mica de consciència que els recursos són de tots.
Vull comentar-vos que a la Biblioteca de la Florida estem treballant per fer una reforma, per millorar els espais de la biblioteca, de la sala d’estudi i tot allò. I jo us vull convidar. O sigui, si aprofiteu avui i demà a la Florida, a la regidoria. Al 6.0 que està allà al Mercat de la Florida, a l’avinguda Primavera, tenim un espai, una sala coworking que ara podeu anar-hi.
O sigui, us convido a que aquesta tarda, a veure-la també per conèixer els projectes que s’estan fent des de l’Ajuntament. Us faran una visita i podreu veure què s’està fent des de l’Ajuntament.
És un espai d’innovació tecnològica i on hi ha un espai de sala coworking per a 40-50 persones. Aquests també són espais que es poden utilitzar per fer treballs; hi ha saletes per fer treballs, saletes per estudiar, anar a treballar i cosetes així.
I també tenim una taula de tennis taula i un futbolí. Perquè es tracta de què hi hagi bona connexió. Us convidarem als centres educatius a que feu visita perquè, a més, volem que sigui un espai també per als estudiants i per als profes, que el puguin utilitzar per fer un taller, una formació…
I a més veureu una sala immersiva, que és la primera sala immersiva de tota Espanya que és pública. És a dir, és per a tots nosaltres; no és un privat que s’ha de pagar una entrada, sinó que és un servei públic i que també ha de servir per formar als estudiants que vulguin en l’àmbit de les audiovisuals, de la tecnologia. Aquest espai està al Mercat de La Florida.
I la Biblioteca de la Florida sí que la farem nova i l’ampliarem. O sigui, perquè ara és molt petita i el barri necessita una biblioteca més gran i, per tant, ja s’està treballant amb el nou disseny, amb el nou espai i ara falta tota una part de procediment que és molt lent, que és treure un contracte, fer l’obra… Però jo crec que en un futur tindrem una biblioteca a La Florida que serà top.
Abde: A les festes majors dels barris de L’Hospitalet de Llobregat, els punts liles no sempre estan presents totes les nits ni a tots els espais d’activitats. Per què no se’n garanteix la seva funció sempre?
Alcalde: Sí, jo crec que ara sí que hi són des de fa un temps. Comença a les Festes de Primavera i, després, a totes les festes majors sí que estan. I fins i tot ens estem plantejant que després, també fora de les festes majors, puguin anar pels espais d’oci que tenim a la ciutat: al costat del Salamandra, al costat del centre, que hi ha uns bars musicals i que també puguin informar i sensibilitzar.
Perquè aquest és un punt importantíssim per generar tranquil·litat i de referència també, evidentment, per a les noies però també per a nosaltres. És importantíssim que siguem conscients perquè aquí també estem tornant una mica enrere. I les fake news tampoc ajuden.
Richelle: Què ens recomana que fem per treure el major profit al fet de viure a L’Hospitalet?
Alcalde: Què us recomano?
Professora: A ells com a adolescentes que pot ser no saben tot el que es fa…Doncs això, hi ha una sala però no la coneixem. Què els hi recomaneu perquè ells sàpiguen que fer? Perquè quan feien el reportatge pràcticament no coneixien el seu barri o les oportunitats que ells tenen com a adolescents per poder viure al barri més enllà d’anar al parc.
Alcalde: Bueno, aquí jo crec que més de recomanar-vos a vosaltres, ens hem de recomanar a nosaltres fer millor comunicació. Perquè si no coneixeu tot el que us ofereix el barri o la ciutat…
El regidor deia la Oficina Jove. La coneixeu, la Oficina Jove que està a Bellvitge? És un centre precisament pensat per joves on fan formacions i fan un munt d’activitats pensades per vosaltres. Si no la coneixeu el problema aquí no és vostre, el problema és nostre. Si no coneixeu totes les activitats que fan a les biblioteques, perquè fan moltíssimes activitats vinculades a la lectura, a la cultura i són activitats pensades per tots els públics: gent jove, gent gran, famílies, infants… Però clar si no teniu coneixement de tota aquesta activitat que fem, doncs torna a ser un problema nostre tenim.
Els centres culturals que generen també molta activitat que són espais on pots entrar o hauries de poder entrar sense que la ningú et demani que vas a fer allà, simplement, doncs necessites quedar-te o t’interessa un taller o vols una connexió perquè vols connectar-te per a fer no sé què. Doncs, són espais que han d’estar sempre oberts i sempre han de ser espais de proximitat.
Per tant, aquí més que recomanar-vos a vosaltres, ens posem deures per millorar tota la comunicació. I, després, és veritat que hi ha molta activitat. Vull dir, hi ha molta activitat de les pròpies entitats, moltes vegades les associacions fan activitats pero no és només per ells sinó per a qui sigui.
La setmana vinent em sembla que és, comencem la Dansa Metropolitana, que és un projecte de dansa que es fa a deu o dotze ciutats de l’àrea metopolitana. És un projecte que L’Hospitalet i Barcelona vam iniciar fa sis o set anys. I ara s’han sumat mes ciutats de l’Àrea Metropolitana de Sabadell, Torrassa, Villadecans. Es fan un munt d’activitats vinculades a la dansa, qualsevol expressió de dansa, o sigui no és dansa clàssica sinó que hi ha des dels de carrer, dansa urbana… Hi ha de tot, hi ha flamenc… Van per diferents punts de la ciutat, ja que és una programació que dura uns quinze dies, i tenim un munt d’activitats.
Us ho poso com exemple perquè realment la ciutat té moltíssima vida o sigui podríem estar de dilluns a diumenge anant a coses. Hi ha moltes activitats, moltes entitats com us deia que fan no només per ells sinó que són obertes.
Per tant, a més de recomenar-vos, ens posem deures nosaltres perquè us arribi millor i que pugueu conèixer tot el que s’està fent. Que són coses que podeu gaudir no només d’anar al parc o si feu activitat esportiva, en extraescolar o feu idiomes el que sigui sinó que després pugueu saber tot el que hi ha.
Regidor: Jo, a banda, voldria dir una coseta. Jo us recomano, és aviat per la vostra edat, eh… Però us recomano molt que mireu quines inquietuds teniu cadascun de vosaltres perquè…
Per què ho comento? A la ciutat, com ha comentat l’alcalde, tenim un teixit associatiu molt gran i molt divers. Mireu quines inquietuds, quins interessos teniu perquè també pot ser que us interessi participar en alguna entitat de la ciutat i les entitats de la ciutat, com bé comentava l’alcalde, tenen molta activitat al llarg de l’any.
A mi m’agraden els diables. Doncs hi ha coses dels diables a la ciutat que tenen activitat gairebé tots els dies, totes les setmanes i hi ha moltíssimes entitats a la ciutat que fan moltes coses. Llavors, també és important que coneixeu aquesta part. Jo us recomano molt el fet de participar activamente en el dia a dia o de la ciutat o de les entitats. O sigui, és una manera de conèixer bé, és una manera de participar i també de viure a L’Hospitalet. Jo us recomano que feu aquesta reflexió vostra de quines inquietuds teniu per després poder participar al dia dia a la ciutat de manera molt viva.
Douae: Jo tinc una qüestió personal per tu, que és: Què et fa ser diferent el fet de ser alcalde com a persona?
Professora: O sigui, quina diferència hi hauria amb un ciutadà que no és… amb el tu previ a ser alcalde?
Alcalde: Uff… uff… A veure, jo crec que… O sigui, un ha de ser igual que era abans de ser alcalde. S’ha d’intentar ser la mateixa persona que era, perquè si et canvien, doncs tens un problema.
Evidentment evoluciones, t’adaptes a la nova realitat de ser l’alcalde. Des que vagis pel carrer i algú et digui: “Hola, alcalde!”, i tu pensis: “Sí, soc jo”. O sigui, això sobretot em passava els primers dies, no? “Adiós, alcalde!”, i jo no saludava i… “Ai, no, que soc jo”. Vull dir que això és importantíssim, ser la mateixa persona.
Intentar mantenir algun espai fora de l’àmbit de la ciutat, de la política, per continuar tenint els peus a terra. Perquè moltes vegades el dia a dia és tan intens que segurament si no tens els peus a terra o algú de fora de la política o de la ciutat et continua recordant qui ets, doncs això també ajuda.
I, evidentment, no oblidar d’on venim ni qui som. Jo el primer que us he dit és que jo soc de Pubilla Cases. Jo he viscut tota la vida allà i me’n recordo de com era el barri. I jo me’n recordo i sé com era amb els meus pares, que van venir de fora, que van venir per obtenir una oportunitat i la seva prioritat era esforçar-se ells perquè jo tingués un futur. Per tant, i això ho tinc claríssim, no ho puc oblidar.
A partir d’aquí, doncs home… De vegades trobo a faltar més temps per estar amb la meva família. Jo tinc dos fills, la Candela de 19 i el Nil de 14, i una dona que encara ens aguanta als tres. Vull dir, no m’han llençat el pany de la porta… Doncs moltes vegades tens menys temps, no?
O per quedar amb els amics, amics de tota la vida. Jo havia jugat a bàsquet tota la vida i tinc amics del bàsquet… Doncs alguna vegada volem quedar i jo sempre els hi poso peròs: “Això jo no puc”, “Aquesta tarda no tinc temps”… Bueno, són aquestes coses.
Però crec que el més important és que no hi hagi diferència entre el que eres abans i ets ara. Vull dir, ara tens una responsabilitat, és un moment de la vida i… que, evidentment, estic encantat, estic feliç; o sigui, m’apassiona la meva ciutat i el que faig, i tinc totes les ganes del món de que en uns anys tots pugueu veure realment que aquests projectes que tenim per endavant els estem tirant endavant i van sortint, no?
I que us sentiu més segurs quan sortiu al carrer, i que gaudiu dels nostres equipaments, i que esteu estudiant i esteu construint el vostre projecte i esteu il·lusionats. Vull dir, aquest és el repte. No sé si t’he contestat.
Douae: Sí, sí.
Luna: Aquesta pregunta no la teníem preparada, m’ha sorgit ara. Per ser alcalde, ha sigut difícil aquest procés? Perquè imagino que hi ha més candidats…
Alcalde: Bueno, això forma part d’un joc, per dir-ho així, eh. O sigui, jo vaig començar amb 19 anys a participar, hi ha moltes entitats. Vaig començar a participar en una entitat política, a les Joventuts Socialistes. Vull dir, feia bàsquet, podia haver participat en un grup de teatre o en una entitat de cultura popular, però les meves inquietuds, les meves motivacions eren les polítiques.
Mai em vaig plantejar ser res. Només volia ajudar i col·laborar. I és veritat que van passar els anys. Un cop, em van proposar anar en una llista per ser regidor. Vaig valorar i quan estàs en política o assumeixes una responsabilitat política, al final un partit polític, la seva vocació és governar per transformar les coses. Per tant, vaig decidir que era un, un moment de dir que sí, de comprometre’m.
Era una manera que tenia de participar, com deia el David. I un dia, em va plantejar: “Escolta’m, volem que siguis el proper alcalde de L’Hospitalet, perquè l’alcaldessa marxarà i volem que siguis tu”. Jo en aquell moment vaig deixar de dinar, em tremolaven les cames, vaig trucar a la meva dona i vaig dir: “Paula…”. La meva dona, o sigui, m’estima molt i és molt fan em va dir: “Ah, doncs fenomenal, segur que faràs molt bé” i tal. I jo continuava, em continuaven tremolant les cames perquè ser alcalde de L’Hospitalet, més enllà de la responsabilitat… Es que somos muy grandes y una ciudad importantísima, ¿no? Però aleshores frenes un moment i penses.
És a dir, per arribar a aquest propòsit o a ser candidat, són dinàmiques internes als partits polítics. A vegades hi ha gent que mostra la seva voluntat, no? Que és legítim mostrar la voluntat d’assumir una responsabilitat per intentar millorar les coses. Hi ha altra gent que passaven per allà i, bueno, vas fent, suposo. I per la teva trajectòria o la teva forma de ser, doncs algú pensa en tu. És una mica d’equilibri.
És veritat que són moments complicats perquè, al final, si hi ha diverses persones que volen estar al mateix espai, doncs s’ha d’escollir, no? I a vegades, això pot significar que ella i jo ens portem molt bé i de cop i volta estem competint pel mateix. Vull dir, hem de ser capaços de tenir clar que la ciutat, que el projecte que pot representar el meu partit polític està per sobre de mi. I, si en aquell moment, ella és la millor candidata, doncs hem de sumar esforços perquè ella sigui la millor candidata o la millor alcaldesa, no?
Això és complicat perquè som persones i els éssers humans al final tenim també les nostres formes de veure. Per tant, però són moments delicats quan passen.
Luna: Quin consell de vida ens dóna als adolescents d’avui dia?
Alcalde: Quin consell de vida ens donaries als adolescents d’avui dia. Donar un consell a un adolescent és una mica complicat. Què diríem, no? Jo crec que el… Buff, és que a més, com a pare, si li dono consells al meu fill, em mira malament. Em diu: “Què passa, bro?” i lo dic: “Perdona, bro?”
O sigui, que intenteu ser el que vosaltres vulgueu, que confieu en vosaltres. Vull dir, que teniu tota la vida per endavant. L’únic que això comporta, que també us heu d’esforçar, però que sigueu el que vosaltres vulgueu. O sigui, que somieu i que lluiteu pels vostres somnis, que podeu ser els que vosaltres decidiu, no els que nosaltres vulguem. I a partir d’allà, doncs endavant!
